La rellevància política de la recent operació antiterrorista contra 5 persones a Barcelona no hauria de passar desapercebuda, ni ser desplaçada per debats -també importants- com l’ús de les xarxes socials o el paper de les drogues en la societat i en els moviments de lluita. L’engegada del dispositiu antiterrorista contra una activitat bàsicament ideològica (de difusió de textos, cartells, atacs verbals contra les institucions) és la característica principal i la més greu d’aquest nou episodi repressiu, i ha de ser posada en el primer lloc de totes les anàlisis.
En aquest sentit, la recuperació del model antiterrorista, creat en els anys 70 per les democràcies europees per respondre a l’agudització de lluites socials i les seves expressions armades, i posteriorment consolidat i desenvolupat per l’Estat Español per a la seva aplicació contra enemics interns diversos (principalment el MLNV però no només), ha de ser inscrit en el nou caràcter repressiu del cicle de lluites actual.
Des del ressorgiment de certa conflictivitat social arran de l’evolució de la crisi ecònomica, l’Estat ve duent a terme ajustos en la seva forma de gestionar aquesta conflicitividat. L’objectiu és assegurar la governabilitat en una època que requereix un ús diferent dels mecanismes repressius al que es donava en èpoques de pau social generalitzada. Ja hem vist com aquest procés d’ajust ha produït, en el context català, el desenvolupament dels mètodes de control de masses en l’espai urbà (amb èmfasi en el paper de la BRIMO), les detencions en degoteig, les llistes públiques per a la delació, l’ús intensiu i exhaustiu d’imatges per individuar i caçar manifestants, una tendència més acusada a imposar mesures de presó preventiva, l’administració massiva de multes i identificacions, les campanyes mediàtiques sobre els “300 violents”, “els anarquistes infiltrats en el 15M” o “els matons dels escraches”, l’enduriment en l’aplicació de les penes, les reformes legals per castigar la desobediència no violenta i la convocatòria de protestes, la posada en escena (amb un contingut marcadament psicològic) de maderos en grans grups de secretes encaputxats o en marxes d’aspecte militar al costat de les manifestacions, etc., etc.
El dispositiu antiterrorista és especialment adequat per a aquest nova volta de rosca repressiva, perquè ha estat específicament dissenyat per ser flexible, difús i situar-se en un terreny d’excepció a tots els nivells, no només el judicial. Permet tant sepultar sota penes duríssimes a militants reconeguts/as de grups armats, com portar a la presó a unes persones per enganxar un cartell, participar en un acte públic, o fer una cançó que parla dels presos polítics.
Així, d’uns amics que suposadament difonen al Facebook imatges i textos cridant a la lluita al carrer, es conceptualitza una organització criminal jeràrquicament estructurada, amb líders, processos de captació, adoctrinament, etc. I recoltzant-se en un ressort imprescindible del dispositiu antiterrorista -els mitjans de comunicació- es difon massivament la narració policial, fins al punt d’arribar a afirmar que el “grup” és responsable de la col·locació d’artefactes explosius, extrem que ni tan sols és esmentat en l’acte judicial d’ingrés a la presó.
I aquí no passa res. Ningú es mourà de la seva cadira si tot aquest muntatge es desfà en l’aire com tants altres, ningú haurà de rendir comptes. L’engranatge antiterrorista seguirà, amb tota seguretat, sent utilitzat per modelar les lluites socials (tractant d’inhibir i aïllar les seves expressions més combatives) o directament destruir-les, com a Itàlia a la fi dels 70. I això és així, en gran part, perquè el discurs ideològic en el qual es recolza aquest mecanisme repressiu segueix totalment vigent i arrelat en la majoria de la societat.
Llavors, el repte més important que tenim per davant és desarticular aquest discurs. Anem a esquivar les empentes dels Estats, que busquen aïllar-nos de les lluites, el carrer i tot espai públic, fins i tot les xarxes socials. Anem a romandre en tots aquests llocs, i a utilitzar la nostra presència en ells per minar les bases ideològiques de la repressió. Anem a dir les veritats que no volen sentir, a desmuntar la narrativa hipòcrita de la “seguretat”, dels “terroristes”, dels “provocadors”, de la “violència” i la “legalitat”. Anem a proclamar, amb paraules clares, senzilles, i honestes, el nostre projecte, la nostra idea: la lluita per una realitat sense explotats ni explotadors, sense misèria ni luxe, sense alienació ni autoritarisme. Anem a parlar també – sense fetitxisme ni grandiloqüència- de la necessitat concreta de ser contundents en aquesta lluita. Anem a parlar del llegat històric del sabotatge i la guerrilla, de les necessitats que van propiciar el seu sorgiment, la funció que van jugar en un moment donat, el seu resultat positiu o negatiu en determinades ocasions. Del que poden aportar o no en aquest moment, de com combinar-les amb totes les altres formes de lluita. Anem a parlar, de tot el que no volen que parlem. Amb cap, però sense por.
Llibertat als 5 detinguts a Barcelona
Llibertat a totes les processades i preses per lluitar.
Estoy muy de acuerdo con lo que comentas.
Hay otro aspecto que está pasando desapercibido y en el que a mi me gustaría poner algo de énfasis: es el hecho de que según lo que se ha difundido en los medios las 5 personas detenidas utilizaban perfiles con nombres falsos que iban cambiando. Mi pregunta viene del hecho de que pudiesen saber con exactitud quiénes eran los que estaban detrás de esos 5 perfiles. Relacianando de forma directa y, al parecer sin dudas, el perfil virtual con el yo de la vida real. A través de que mecanismos han podido asegurar que esxs 5 eran efectivamente lxs 5 perfiles? y una vez sabido eso…es legal? es cierto que una IP te identifica? y el rastreo que han hehco a no sé cuantxs perfiles?
Al parecer la audiencia nacional ordenó el seguimiento de unos cuantos perfiles, pero aún así, hasta qué punto se puede asegurar que sean las mismas personas?