Sabotatge a càmeres de videovigilància (Guinardó, Barcelona)

Ens neguem a viure en una presó

Avui en dia, la societat en què ens veiem obligades a viure s’assembla cada cop més a una presó. Els nostres moviments són enregistrats i les nostres converses són escoltades i controlades sistemàticament mitjançant els telèfons mòbils. Els nostres correus electrònics són analitzats i es realitzen mapes de les nostres xarxes de relacions mitjançant, per exemple, Facebook i Twitter.

La premsa s’indigna amb els seguiments a polítics per part de l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) però el cert és que aquests ja feia temps que eren còmplices, sinó promotors directes de que les agències europees compartissin dades de la major part de la població amb la NSA. No hem vist, per altra banda, la mateixa indignació per les desenes de seguiments a comptes d’activistes realitzats pel CESICAT.

Un element de devastadora quotidianitat d’aquesta xarxa de control social és la videovigilància. Pretenen entrenar-nos per a acceptar “pel bé de la nostra seguretat” que, des del moment en què sortim de la porta de casa al matí fins que hi tornem a entrar a la nit, estiguem essent gravades. Algunes ciutats ja estan començant a utilitzar sistemes integrats amb totes les càmeres del territori així com a implementar softwares de reconeixement facial i de moviments.

Res d’això ens sorprèn, doncs és la pròpia naturalesa de l’Estat la de voler exercir el poder absolut sobre la vida. La llibertat no és possible sota un poder que pretén controlar i vigilar totalment les nostres vides. Qualsevol intent de transformar aquest món segons les nostres necessitats o de recuperar el control de les nostres vides serà vigilat i castigat per l’Estat com a un acte de criminalitat. És per això que la lluita per la llibertat ha de passar, necessàriament, per la il•legalitat.

Nosaltres ens neguem a viure en una presó; ens neguem a ser escoltades i seguides, ens neguem a que els nostres moviments siguin gravats, ens neguem a què ningú hagi de créixer en un món on serà gravada, fotografiada, twittejada i localitzada les 24 hores del dia.

La nostra primera contribució ha estat atacar unes càmeres de seguretat al barri del Guinardó. Aquesta és la primera gota però, per fer vessar el got, encara en queden moltes més. Només amb un veritable esforç comú, podem ser capaces d’obstaculitzar severament aquest estat de vigilància total.

Per dur a terme aquesta tasca podem: (1) estirar les càmeres mitjançant una corda o cable (2) utilitzar una escala i un martell (3) tapar les càmeres amb pintura (4) utilitzar un parell de pedres i una mica de punteria (5) desmuntar les càmeres amb una bona caixa d’eines (6) tapar amb pintura, cartells o enganxines aquelles càmeres que estiguin darrere de vidres gruixuts (per exemple les dels caixers automàtics). La tasca es pot dur a terme tant de nit com de dia guanyant així la complicitat de les nostres veïnes.

Cegant l’ull de l’Estat podem crear un terreny més segur i fèrtil per a la realització de molts altres tipus d’accions constructives o destructives encarades a l’enfonsament del capitalisme i a la creació d’un món lliure de qualsevol tipus d’opressió.

Enviem, finalment, una abraçada solidària a Mónica i Francisco i les altres encausades de l’últim cop repressiu contra el moviment anarquista a Barcelona. Qui és el terrorista sinó l’Estat, que assassina gent al barri del Raval, als CIEs i a les comissaries amb impunitat i després ens vigila a totes per protegir-se de la ràbia que genera?

Només serem lliures quan comencem a destrossar les nostres pròpies gàbies

Comunicat extret de Barcelona Indymedia


This entry was posted in General. Bookmark the permalink.