Avui es compleixen 35 anys de l’assassinat d’Agustin Rueda. Militant llibertari de 25 anys, fill de la Sallent minera, obrer, actiu en les lluites dels presos organitzats al voltant de la COPEL (Coordinadora de Presos en Lucha). Mort a cops durant un interrogatori, per una gossada de carcellers a Carabanchel. Després de les investigacions, el processament, el judici, i les condemnes, els responsables no van passar entre reixes més de 8 mesos.
Reproduïm el relat d’Alfredo Casal, pres implicat en les lluites reivindicatives al talego que passaria amb l’Agustín les seves darreres hores de vida. En els anys que seguirien a l’assassinat del seu company, l’Alfredo pagaria molt cara la seva denúncia, sent traslladat al bunker d’Herrera de la Mancha, on patiria greus tortures de forma diaria. El seu relat aborda, a més de la personalitat lluitadora del company mort, aspectes com el context agitat de l’època, la repugnant complicitat dels “metges” de la presó, la insòlita intervenció d’un jutge d’instrucció fora de norma o la trista actitud de la CNT del moment (de la qual Agustín n’era militant): abandonant-lo mentre estava pres per recuperar-lo com a màrtir un cop ja era mort.
A dia d’avui, quan queden lluny els anys on la combativitat i la solidaritat entre els presos eren pràctiques generalitzades, encara queden algunes persones que resisteixen, que es neguen a sotmetre’s en silenci a tota la violència de la que son objecte en mans de les institucions. Algunes d’aquestes persones seràn citades a declarar el proper 6 de maig a L’Audiència Provincial de Barcelona en el marc del procés sobre el motí de Quatre Camins. No les deixem soles.
AGUSTÍN RUEDA. Perquè el seu record sempre ens acompanyi. Alfredo Casal
El dimarts 13 de març de 1978 serà una data que quedarà gravada per sempre en la meva memòria i m’agradaria pensar que també ho serà per a moltes persones amants de la llibertat.
Durant aquells anys, anomenats de “transició democràtica”, que van seguir a la mort del dictador Franco, a les presons es vivien moments de lluites per aconseguir canvis en un sistema penitenciari repressor, en el qual sistemàticament es violaven els més elementals drets fonamentals. Els motins, les vagues de fam, tallar-se les venes, empassar-se objectes i altres formes de protesta van ser el pa de cada dia des de l’any 1976 fins al 1979.Va ser en aquest període quan van detenir a Catalunya a Agustín Rueda Sierra, al qual s’acusava d’haver passat uns explosius per la frontera franc-espanyola. Se’l va traslladar a la presó madrilenya de Carabanchel.
Era un ANARQUISTA de profundes conviccions i que es deixava la pell per ajudar als altres. Va ser repudiat per la CNT, que com sempre ha esdevingut en la seva història, va tractar de desvincular-se d’aquells que tractaven d’anar una mica més enllà, i que ells no controlaven. A la presó de Carabanchel, Agustín es va sumar ràpidament a la lluita portada per la COPEL, participant activament en totes les iniciatives encaminades a aconseguir les reivindicacions que s’exigien a l’Estat.
El clima que en aquests moments es vivia a Carabanchel, era d’un autèntic caos. Sense llum, amb totes les instal·lacions destruïdes, i a sobre amb crits nocturns fruit de les pallisses que els carcellers indiscriminadament propinaven, amb el beneplàcit del llavors Director General Jesús Hadad Blanco. En aquells moments no existien distincions entre els presos, convivint en un mateix espai anarquistes, etarres, grapos, els denominats presos comuns, i menors d’edat provinents del reformatori que estava sent transformat; i tots ells, sense distincions, es consideraven presos socials.Amb aquest panorama de fons, molts presos van intentar escapolir-se, de forma individual o col·lectivament, bé a través dels murs o de túnels excavats.
El dia 13 de març de 1978, sobre les 10 del matí, els funcionaris van trobar un túnel realitzat des del menjador de la 7ª galeria. Estava buit i la seva frustració va ser gran al no trobar a cap pres en el seu interior. Ràpidament es va córrer la veu que havien trobat un “butrón”, un més. L’ambient estava tibant, es palpava que alguna cosa anava a ocórrer. Recordo que aquest dia feia sol, però aviat vindrien les tenebres i la foscor.
No passaria molt temps, viscut en una calma tensa, abans que des dels altaveus del centre van començar a nomenar amb intervals d’uns 30 minuts a un total de set presos. Els seus noms eren: Felipe Romero Teixidor, Pedro García Peña, Juan Antonio Gómez Tovar, Miguel Ángel Melero, José Luís de la Vega, Alfredo Casal Ortega i Agustín Rueda Sierra. Tots ells van ser conduïts en un primer moment a Prefectura de Serveis i a continuació portats als soterranis de la primera galeria, on es trobava la “perra chica”, un lloc amb forma de bòveda i circular que havia estat utilitzat per executar amb el garrot vil, i que tenia a prop tres cel·les grans amb barrots en lloc de portes, que solament havien estat utilitzades per aquells que esperaven ser “ajusticiados” en temps encara recents del franquisme.
Un a un van ser torturats i colpejats amb una ferotgia pròpia de gossos rabiosos. Els executors d’aquestes tortures van ser els carcellers Julián Marcos Mínguez, Hermenegildo Pérez, Nemesio López, Alberto de Lara José Luís Rufo, José Manuel Flores, José Luís Esteban i Alfredo Luís Mallo. Tots ells van actuar sota la supervisió directa del director de la presó de Carabanchel Eduardo Cantos, del sotsdirector Antonio Rubio i del cap de serveis Luís Liró Robles, que també van participar en les tortures.
Les tortures que es realitzen a les presons són encara més cruels i salvatges que les que es podien realitzar en casernes i comissaries, ja que ningú anava a veure el teu cos, per la qual cosa tot s’hi valia, no importava la part del cos. Quan van acabar amb mi em van arroseguar fins a una de les tres cel·les que vaig esmentar anteriorment i em van llençar al seu interior. Allí es trobaven dos companys torturats i tirats al terra, Miguel Ángel Melero i Agustín Rueda Sierra.
Agustín es trobava bastant malament, i amb prou feines es podia moure, sent incapaç d’aixecar-se. Estàvem tots adolorits i escoltàvem gemecs i laments provinents de les altres dues cel·les.
Recordo que demanàvem a crits que vingués un metge, però no obteníem resposta. Agustín tenia tot el cos negre dels cops rebuts. En un moment donat, que jo crec calcular que es corresponia amb les dues de la tarda, em va començar a dir que no sentia els peus. Li vaig començar a realitzar massatges per intentar reactivar la circulació sanguínia, però era inútil, ja que cada vegada la insensibilitat anava en augment i a poc a poc va deixar de sentir les cames. Sobre dos quarts de quatre, de genolls cap avall no sentia res.
Va ser el moment en què van arribar els dos metges de la presó, anomenats Barrigow i Casas, que van entrar a la cel·la i als quals vaig explicar els símptomes que patíem. Van treure unes agulles llargues i van començar a clavar-les-hi a Agustín en els peus. No hi havia reacció. Van anar clavant-les-hi cada vegada més amunt i quan van arribar una mica més amunt dels genolls va donar mostres de sentir les burxades. De genolls cap avall no sentia absolutament gens. Els sanguinaris metges es van incorporar i un d’ells li va donar una puntada en les costelles a Agustín, dient-li: “Això és de la humitat del túnel”. I tal com van venir es van anar, deixant-nos en les condicions en què estàvem. Mitja hora més tard ens van tirar, a través dels barrots de la cel·la, com aquell que tira cacauets als primats, unes pastilles per al dolor, abandonant-nos a la nostra sort. Agustín va ser conscient durant tot aquest temps de la seva situació real. En les hores que van passar em va dir en diverses ocasions que sabia que s’estava morint. Tenia molta set, per la qual cosa constantment procurava donar-li de beure a boca i li mullava els llavis constantment.
Vam estar parlant diverses hores. Malgrat la crítica situació va tenir una enteresa i un ànim envejable, digne d’admiració, però a poc a poc s’anava apagant la seva vida. Sobre les 8 de la tarda ja no sentia res en la totalitat de les cames, malgrat els massatges desesperats que li vaig aplicar. Sense assistència s’estava morint. En aquest moment ens van portar unes taronges per sopar. Agustín va xuclar els grillons pelats que li vaig donar, en un intent d’aplacar la set tremenda que sentia. Jo m’adonava que la seva vida s’estava apagant i ell era conscient d’això, m’ho deia. La impotència que sentíem és indescriptible. La nostra frustració era total. Sobre les 10 de la nit ja amb prou feines podia articular paraula, sentia molt fred, la seva mirada cada vegada estava més i més perduda.
Sobre dos quarts d’onze d’aquella nit, van baixar dos desconeguts acompanyats de funcionaris carcellers, van obrir la nostra cel·la i van posar a Agustín dins d’unes mantes i se’l van portar arrossegant-lo, com si fos un objecte. Les nostres protestes no van servir de res. Només ens va donar temps a estrènyer-nos les mans. Tots dos sabíem que no ens tornaríem a veure. Mai oblidaré aquest moment.
Els esdeveniments que a continuació van succeir i el rumb que van prendre, en aquell moment ningú els podia imaginar. Quedàvem sis torturats en tres cel·les, i ja sabíem qui érem malgrat no poder veure’ns. No sabíem quin anava a ser la nostra destinació. Passem la nit amb dolors i amb incertesa. No va passar res i no van tornar a pegar-nos. En aquells moments no coneixíem els esdeveniments que estaven desenvolupant-se en l’exterior, i que van ser els següents.
A Agustín el van traslladar a l’hospital penitenciari de Carabanchel, que es trobava dins del recinte carcerari. Allí va acabar de morir aquella mateixa nit.
Mentre érem torturats, un pres marroquí que treballava com a ordenança a l’oficina del cap de serveis i que es va adonar del que ens estava succeint, en una distracció carcellers i des del despatx de Direcció, va agafar el telèfon i va trucar al meu advocat per dir-li el que ell creia que estava passant. Ho va poder fer perquè pensaven que era un pres de confiança, el que no sabien és que era un pres que treballava per a la COPEL, i que vam poder infiltrar a la Direcció del centre. El meu advocat Willy Ghul Navarro, quan va tenir coneixement del que estava succeint va acudir al jutjat de guàrdia de Madrid, on va relatar que creia que diversos presos estaven sent torturats dins de la presó de Carabanchel.
El jutge que estava de guàrdia es deia Luís Lerga, que va escoltar a l’advocat. Unes hores més tard el director de la presó Eduardo Cantos va cridar al jutjat de guàrdia, (el mateix jutge), i li va comunicar que havia mort un pres a l’hospital penitenciari. El jutge va acudir a l’hospital i va veure a Agustín cadàver. En preguntar què havia passat, el director li va contestar que havia caigut per les escales. El jutge es va enfadar i li va contestar que això era impossible, que tenia tot el cos negre, i això només podia ser d’una pallissa grandíssima, ja que eren visibles les marques de les porres per tot el cos. Llavors el director va canviar la versió i li va dir que en intentar escorcollar-lo va treure un ganivet i va intentar matar a un funcionari i va ser necessari reduir-lo. Llavors el jutge li va dir: «i on són els altres presos que vostès han torturat?, vull veure’ls immediatament».
En el matí del dia 14, el jutge va baixar a veure’ns a les cel·les i va veure el nostre estat. Ens va comunicar que Agustín havia mort, va ordenar que ens fessin un reconeixement mèdic exhaustiu per enviar al jutjat, i ens va prometre que en un termini de 48 hores a tots aquells que van ordenar i van executar les tortures els enviaria a presó.
Aquella nit encara vam dormir en aquelles cel·les. Sobre les 11 de la nit vam començar a sentir veus llunyanes i carreres amunt i avall que anunciaven que alguna cosa anava a passar. No ens equivocàvem. Mitja hora més tard va aparèixer per visitar-nos el Director General de Presons Jesús Haddad. Va voler parlar-nos per separat, fet al que ens vam negar, per la qual cosa va donar ordre d’ajuntar-nos als sis en la cel·la que Melero i jo ocupàvem. Ens va voler fer creure que ignorava que les tortures eren una pràctica habitual entre els seus subordinats carcellers. A canvi del nostre silenci ens va voler oferir el que volguéssim (condicionals, permisos). Tan sols li vam exigir que ens traguessin fora d’aquestes cel·les i ens tornessin a la nostra galeria al costat dels nostres companys. Malgrat les reticències del personal que l’acompanyava, va acabar accedint. Al matí ens van traslladar a la nostra galeria, la setena.
Cinc dies més tard (els GRAPO) van ajusticiar al director general de presons, a trets, quan sortia de casa seva. Tots els torturadors van ingressar a la presó, com ens va dir el Jutge. Allí van estar mentre el procés va estar en mans d’aquest jutge d’instrucció. Quan el sumari va passar a l’Audiència per al judici, el nou jutge els va posar en llibertat. El judici va trigar a sortir deu anys.
Tots els torturadors i assassins van ser condemnats. En total 13 torturadors. Director, Sotsdirector, Cap de serveis, vuit funcionaris i els dos metges. Les penes van ser dels vuit als dotze anys.
Espero que aquest breu relat del que va passar contribueixi a recordar qui era i el que va passar, perquè AGUSTÍN RUEDA SIERRA sigui sempre a la nostra memòria. La d’ell i la de tots aquells que van donar la seva vida per lluitar per la llibertat. Fins sempre AGUSTÍN.
Alfredo Casal Ortega, 2009