Salvador Puig Antich. Tot continua.

Tal dia com avui, ara fa 39 anys, Salvador Puig Antich era assassinat a la presó Model de Barcelona, en compliment de dues penes de mort dictades per la justícia franquista. Temps després, el seu assassí material i els dos altres darrers botxins del règim ho explicaven en un reportatge: “si hay que matar, hay que matar”, “en cumplimiento”, “si no lo haces tu, lo va a hacer otro”.

Mostraven aixi l’enèsim exemple del que Hanna Arendt va descriure com la banalitat del mal (aquesta filosofia mortífera i còmplice del “jo només faig la meva feina”), la brutalitat en la estupidesa, la indiferència sinistra, l’esgarrifosa inconsciència sobre el crim descomunal que s’havia comès, contra una persona i contra les aspiracions de llibertat de moltes altres.

L’Estat que de forma legal, amprada i covarda va treure-li la vida al Salvador no nomes estava venjant la mort d’un policia, d’un “intocable” del sistema. Amb el cop mortal, enviava un missatge clar a tots els que no estaven disposats a sotmetre’s a la farsa de la Transició: tot quedaria “atado y bien atado”, i el que no quedés lligat, seria tallat. Sense contemplacions.

I es que Puig Antich no va ser una “víctima” de la dictadura, ni un “lluitador per la democràcia”. Era un revolucionari, culpable de pensar i actuar en coherència amb aquesta condició. De pensament comunista antileninista i de pràctica guerrillera, en Salvador va prendre part -entre d’altres accions- en varis atracaments destinats a finançar l’autonomia dels obrers en lluita i l’edició de llibres subversius, a més de participar en l’intent d’execució del conegut torturador franquista Juan Antonio Creix, acció que malauradament mai es va consumar. Com molts lluitadors i lluitadores de l’època, era conscient de que es trobava en un període històric de canvi, on el pas a un escenari revolucionari semblava una possibilitat real, concreta. O això, o tornava a guanyar la reacció. O el naixement de la societat sense classes, sense explotadors ni explotats, sense la condemna diària del treball assalariat i de la pobresa, o la recuperació del vell món, l’enfortiment de les cadenes, la tornada a un període d’estabilitat i afiançament del sistema capitalista i de nou l’esvaïment del somni. Va ser això últim, i en el camí s’hi va deixar la vida.

Altres en canvi, se’n van endur la millor part. Tant bon punt es va donar el tret de sortida a la cursa electoral, van abandonar la pancarta de les grans reivindicacions revolucionàries i col·lectives per afrontar la seva pròpia carrera partidista, tenint com a meta aconseguir el tros més gran possible del nou pastís de poder democràtic. En el moment de la mort de Puig Antich aquest pastís ja estava en els seus càlculs, i la apatia i la falta de mobilització van caracteritzar la seva actitud vers les penes de mort i els crims franquistes, contra els que s’omplien -i s’omplen- la boca. Així, Oriol Arau, l’advocat d’en Salvador, afirma que “un dels drames més importants que vaig trobar és que la impotència que em creaven els militars era fenomenal, però era lògica. La impotència que em creaven els partits d’esquerra no sols no era lògica, sinó que era demencial.”

Aquests que quan avui es toca el cas de Puig Antich parlen de la brutalitat del règim franquista per no parlar de la seva pròpia complicitat, aquests que parlen d’en Salvador com una víctima de la dictadura per no haver de parlar d’ell com un lluitador revolucionari, no només difamen la seva memòria, falsifiquen una història que es de totes nosaltres. I el fet de que avui, més de 30 anys després, sigui clar que la “democràcia” per la qual sempre se’ns ha dit que hem d’estar agraïts hagi fracassat estrepitosament, demostra que els “violents” i els “radicals” tenien raó: no es possible superar la misèria i l’explotació dins el sistema capitalista, no hi una sortida que no sigui la revolució ni un camí que no sigui la lluita. Perquè en el fons res ha canviat, tot ha de continuar.