Oriol Solé Sugranyes. Impulsor inicial del MIL: convençut de la necessitat d’agafar les armes, va ser la persona que va posar en contacte els “francesos” amb els joves de Barcelona. Comunista revolucionari, enfrontat al leninisme i la socialdemocràcia. Col·laborador dels bascos d’ETA i dels obrers del sector autònom del moviment de fàbriques. Catalanista, com queda palès a la correspondència que envia mentre està pres, malgrat aquesta condició no va quedar mai reflexada en la producció teòrica del 1000 (sempre feta en castellà i sense discurs nacional).

Va atracar bancs, imprimir teoria, realitzar sabotatges i participar en manifestacions públiques dins d’una mateixa concepció integral de la lluita. Va entrar i va sortir varis cops de la presó. Dos d’aquests cops pel seu propi peu, fugant-se. En el darrer, el va matar a trets la Guardia Civil, mentre corria amb uns altres 28 presos que s’havien escapat de la presó espanyola de Segovia, rumb a França. Un poema de Goytisolo, escrit poc després de la seva mort, el recorda i el descriu:

(…)
la libertad a veces es una simple línea fronteriza
la libertad es la vida o es la muerte
la libertad es la ira
la libertad se bebe y se respira
la libertad es cantar en tiempos de silencio
la libertad si quieres será tuya
pero
solo por un momento
porque cuando la tengas
se escapará riendo entre tus manos
y tendrás que buscarla y perseguirla
por las calles, ciudades, praderas y desiertos
de todo el vasto mundo
(…)

Davant la nova ofensiva de l’Ajuntament de Barcelona, en què vol impedir que diferents espais socials(ocupats o no) puguin dur a terme activitats de caire polític, social, cultural i/o benèfic, mitjançant l’amenaça del precinte, volem expressar:

-Que no volem deixar de fer les nostres activitats en cap cas, és més a partir d’ara accentuarem la nostra agitació. Perquè un centre social que no pot anunciar les seves activitats i obrir-les a tothom, és el mateix que un centre social tancat, i nosaltres no ens volem desallotjar soles.

-No acatarem les seves lleis peruqè no ens les creiem. No obeirem perquè els centres socials i els espais antagonistes, són eines per lluitar contra aquesta legalitat.

-En cas d’agressió respondrem amb les nostres armes de sempre, l’acció directa i la solidaritat, amb seny però amb determinació. Hem après que unides som més fortes, i més enllà de les diferències, treballarem colze a colze per defensar els nostres espais.

Unió acció, autogestió

Avui es compleixen 35 anys de l’assassinat d’Agustin Rueda. Militant llibertari de 25 anys, fill de la Sallent minera, obrer, actiu en les lluites dels presos organitzats al voltant de la COPEL (Coordinadora de Presos en Lucha). Mort a cops durant un interrogatori, per una gossada de carcellers a Carabanchel. Després de les investigacions, el processament, el judici, i les condemnes, els responsables no van passar entre reixes més de 8 mesos.

Reproduïm el relat d’Alfredo Casal, pres implicat en les lluites reivindicatives al talego que passaria amb l’Agustín les seves darreres hores de vida. En els anys que seguirien a l’assassinat del seu company, l’Alfredo pagaria molt cara la seva denúncia, sent traslladat al bunker d’Herrera de la Mancha, on patiria greus tortures de forma diaria. El seu relat aborda, a més de la personalitat lluitadora del company mort, aspectes com el context agitat de l’època, la repugnant complicitat dels “metges” de la presó, la insòlita intervenció d’un jutge d’instrucció fora de norma o la trista actitud de la CNT del moment (de la qual Agustín n’era militant): abandonant-lo mentre estava pres per recuperar-lo com a màrtir un cop ja era mort.

A dia d’avui, quan queden lluny els anys on la combativitat i la solidaritat entre els presos eren pràctiques generalitzades, encara queden algunes persones que resisteixen, que es neguen a sotmetre’s en silenci a tota la violència de la que son objecte en mans de les institucions. Algunes d’aquestes persones seràn citades a declarar el proper 6 de maig a L’Audiència Provincial de Barcelona en el marc del procés sobre el  motí de Quatre Camins. No les deixem soles.

AGUSTÍN RUEDA. Perquè el seu record sempre ens acompanyi. Alfredo Casal

El dimarts 13 de març de 1978 serà una data que quedarà gravada per sempre en la meva memòria i m’agradaria pensar que també ho serà per a moltes persones amants de la llibertat.

Durant aquells anys, anomenats de “transició democràtica”, que van seguir a la mort del dictador Franco, a les presons es vivien moments de lluites per aconseguir canvis en un sistema penitenciari repressor, en el qual sistemàticament es violaven els més elementals drets fonamentals. Els motins, les vagues de fam, tallar-se les venes, empassar-se objectes i altres formes de protesta van ser el pa de cada dia des de l’any 1976 fins al 1979.Va ser en aquest període quan van detenir a Catalunya a Agustín Rueda Sierra, al qual s’acusava d’haver passat uns explosius per la frontera franc-espanyola. Se’l va traslladar a la presó madrilenya de Carabanchel.

Era un ANARQUISTA de profundes conviccions i que es deixava la pell per ajudar als altres. Va ser repudiat per la CNT, que com sempre ha esdevingut en la seva història, va tractar de desvincular-se d’aquells que tractaven d’anar una mica més enllà, i que ells no controlaven. A la presó de Carabanchel, Agustín es va sumar ràpidament a la lluita portada per la COPEL, participant activament en totes les iniciatives encaminades a aconseguir les reivindicacions que s’exigien a l’Estat.

El clima que en aquests moments es vivia a Carabanchel, era d’un autèntic caos. Sense llum, amb totes les instal·lacions destruïdes, i a sobre amb crits nocturns fruit de les pallisses que els carcellers indiscriminadament propinaven, amb el beneplàcit del llavors Director General Jesús Hadad Blanco. En aquells moments no existien distincions entre els presos, convivint en un mateix espai anarquistes, etarres, grapos, els denominats presos comuns, i menors d’edat provinents del reformatori que estava sent transformat; i tots ells, sense distincions, es consideraven presos socials.Amb aquest panorama de fons, molts presos van intentar escapolir-se, de forma individual o col·lectivament, bé a través dels murs o de túnels excavats.

El dia 13 de març de 1978, sobre les 10 del matí, els funcionaris van trobar un túnel realitzat des del menjador de la 7ª galeria. Estava buit i la seva frustració va ser gran al no trobar a cap pres en el seu interior. Ràpidament es va córrer la veu que havien trobat un “butrón”, un més. L’ambient estava tibant, es palpava que alguna cosa anava a ocórrer. Recordo que aquest dia feia sol, però aviat vindrien les tenebres i la foscor.

No passaria molt temps, viscut en una calma tensa, abans que des dels altaveus del centre van començar a nomenar amb intervals d’uns 30 minuts a un total de set presos. Els seus noms eren: Felipe Romero Teixidor, Pedro García Peña, Juan Antonio Gómez Tovar, Miguel Ángel Melero, José Luís de la Vega, Alfredo Casal Ortega i Agustín Rueda Sierra. Tots ells van ser conduïts en un primer moment a Prefectura de Serveis i a continuació portats als soterranis de la primera galeria, on es trobava la “perra chica”, un lloc amb forma de bòveda i circular que havia estat utilitzat per executar amb el garrot vil, i que tenia a prop tres cel·les grans amb barrots en lloc de portes, que solament havien estat utilitzades per aquells que esperaven ser “ajusticiados” en temps encara recents del franquisme.

Un a un van ser torturats i colpejats amb una ferotgia pròpia de gossos rabiosos. Els executors d’aquestes tortures van ser els carcellers Julián Marcos Mínguez, Hermenegildo Pérez, Nemesio López, Alberto de Lara José Luís Rufo, José Manuel Flores, José Luís Esteban i Alfredo Luís Mallo. Tots ells van actuar sota la supervisió directa del director de la presó de Carabanchel Eduardo Cantos, del sotsdirector Antonio Rubio i del cap de serveis Luís Liró Robles, que també van participar en les tortures.

Les tortures que es realitzen a les presons són encara més cruels i salvatges que les que es podien realitzar en casernes i comissaries, ja que ningú anava a veure el teu cos, per la qual cosa tot s’hi valia, no importava la part del cos. Quan van acabar amb mi em van arroseguar fins a una de les tres cel·les que vaig esmentar anteriorment i em van llençar al seu interior. Allí es trobaven dos companys torturats i tirats al terra, Miguel Ángel Melero i Agustín Rueda Sierra.

Agustín es trobava bastant malament, i amb prou feines es podia moure, sent incapaç d’aixecar-se. Estàvem tots adolorits i escoltàvem gemecs i laments provinents de les altres dues cel·les.
Recordo que demanàvem a crits que vingués un metge, però no obteníem resposta. Agustín tenia tot el cos negre dels cops rebuts. En un moment donat, que jo crec calcular que es corresponia amb les dues de la tarda, em va començar a dir que no sentia els peus. Li vaig començar a realitzar massatges per intentar reactivar la circulació sanguínia, però era inútil, ja que cada vegada la insensibilitat anava en augment i a poc a poc va deixar de sentir les cames. Sobre dos quarts de quatre, de genolls cap avall no sentia res.

Va ser el moment en què van arribar els dos metges de la presó, anomenats Barrigow i Casas, que van entrar a la cel·la i als quals vaig explicar els símptomes que patíem. Van treure unes agulles llargues i van començar a clavar-les-hi a Agustín en els peus. No hi havia reacció. Van anar clavant-les-hi cada vegada més amunt i quan van arribar una mica més amunt dels genolls va donar mostres de sentir les burxades. De genolls cap avall no sentia absolutament gens. Els sanguinaris metges es van incorporar i un d’ells li va donar una puntada en les costelles a Agustín, dient-li: “Això és de la humitat del túnel”. I tal com van venir es van anar, deixant-nos en les condicions en què estàvem. Mitja hora més tard ens van tirar, a través dels barrots de la cel·la, com aquell que tira cacauets als primats, unes pastilles per al dolor, abandonant-nos a la nostra sort. Agustín va ser conscient durant tot aquest temps de la seva situació real. En les hores que van passar em va dir en diverses ocasions que sabia que s’estava morint. Tenia molta set, per la qual cosa constantment procurava donar-li de beure a boca i li mullava els llavis constantment.

Vam estar parlant diverses hores. Malgrat la crítica situació va tenir una enteresa i un ànim envejable, digne d’admiració, però a poc a poc s’anava apagant la seva vida. Sobre les 8 de la tarda ja no sentia res en la totalitat de les cames, malgrat els massatges desesperats que li vaig aplicar. Sense assistència s’estava morint. En aquest moment ens van portar unes taronges per sopar. Agustín va xuclar els grillons pelats que li vaig donar, en un intent d’aplacar la set tremenda que sentia. Jo m’adonava que la seva vida s’estava apagant i ell era conscient d’això, m’ho deia. La impotència que sentíem és indescriptible. La nostra frustració era total. Sobre les 10 de la nit ja amb prou feines podia articular paraula, sentia molt fred, la seva mirada cada vegada estava més i més perduda.

Sobre dos quarts d’onze d’aquella nit, van baixar dos desconeguts acompanyats de funcionaris carcellers, van obrir la nostra cel·la i van posar a Agustín dins d’unes mantes i se’l van portar arrossegant-lo, com si fos un objecte. Les nostres protestes no van servir de res. Només ens va donar temps a estrènyer-nos les mans. Tots dos sabíem que no ens tornaríem a veure. Mai oblidaré aquest moment.

Els esdeveniments que a continuació van succeir i el rumb que van prendre, en aquell moment ningú els podia imaginar. Quedàvem sis torturats en tres cel·les, i ja sabíem qui érem malgrat no poder veure’ns. No sabíem quin anava a ser la nostra destinació. Passem la nit amb dolors i amb incertesa. No va passar res i no van tornar a pegar-nos. En aquells moments no coneixíem els esdeveniments que estaven desenvolupant-se en l’exterior, i que van ser els següents.
A Agustín el van traslladar a l’hospital penitenciari de Carabanchel, que es trobava dins del recinte carcerari. Allí va acabar de morir aquella mateixa nit.

Mentre érem torturats, un pres marroquí que treballava com a ordenança a l’oficina del cap de serveis i que es va adonar del que ens estava succeint, en una distracció carcellers i des del despatx de Direcció, va agafar el telèfon i va trucar al meu advocat per dir-li el que ell creia que estava passant. Ho va poder fer perquè pensaven que era un pres de confiança, el que no sabien és que era un pres que treballava per a la COPEL, i que vam poder infiltrar a la Direcció del centre. El meu advocat Willy Ghul Navarro, quan va tenir coneixement del que estava succeint va acudir al jutjat de guàrdia de Madrid, on va relatar que creia que diversos presos estaven sent torturats dins de la presó de Carabanchel.

El jutge que estava de guàrdia es deia Luís Lerga, que va escoltar a l’advocat. Unes hores més tard el director de la presó Eduardo Cantos va cridar al jutjat de guàrdia, (el mateix jutge), i li va comunicar que havia mort un pres a l’hospital penitenciari. El jutge va acudir a l’hospital i va veure a Agustín cadàver. En preguntar què havia passat, el director li va contestar que havia caigut per les escales. El jutge es va enfadar i li va contestar que això era impossible, que tenia tot el cos negre, i això només podia ser d’una pallissa grandíssima, ja que eren visibles les marques de les porres per tot el cos. Llavors el director va canviar la versió i li va dir que en intentar escorcollar-lo va treure un ganivet i va intentar matar a un funcionari i va ser necessari reduir-lo. Llavors el jutge li va dir: «i on són els altres presos que vostès han torturat?, vull veure’ls immediatament».

En el matí del dia 14, el jutge va baixar a veure’ns a les cel·les i va veure el nostre estat. Ens va comunicar que Agustín havia mort, va ordenar que ens fessin un reconeixement mèdic exhaustiu per enviar al jutjat, i ens va prometre que en un termini de 48 hores a tots aquells que van ordenar i van executar les tortures els enviaria a presó.

Aquella nit encara vam dormir en aquelles cel·les. Sobre les 11 de la nit vam començar a sentir veus llunyanes i carreres amunt i avall que anunciaven que alguna cosa anava a passar. No ens equivocàvem. Mitja hora més tard va aparèixer per visitar-nos el Director General de Presons Jesús Haddad. Va voler parlar-nos per separat, fet al que ens vam negar, per la qual cosa va donar ordre d’ajuntar-nos als sis en la cel·la que Melero i jo ocupàvem. Ens va voler fer creure que ignorava que les tortures eren una pràctica habitual entre els seus subordinats carcellers. A canvi del nostre silenci ens va voler oferir el que volguéssim (condicionals, permisos). Tan sols li vam exigir que ens traguessin fora d’aquestes cel·les i ens tornessin a la nostra galeria al costat dels nostres companys. Malgrat les reticències del personal que l’acompanyava, va acabar accedint. Al matí ens van traslladar a la nostra galeria, la setena.

Cinc dies més tard (els GRAPO) van ajusticiar al director general de presons, a trets, quan sortia de casa seva. Tots els torturadors van ingressar a la presó, com ens va dir el Jutge. Allí van estar mentre el procés va estar en mans d’aquest jutge d’instrucció. Quan el sumari va passar a l’Audiència per al judici, el nou jutge els va posar en llibertat. El judici va trigar a sortir deu anys.
Tots els torturadors i assassins van ser condemnats. En total 13 torturadors. Director, Sotsdirector, Cap de serveis, vuit funcionaris i els dos metges. Les penes van ser dels vuit als dotze anys.
Espero que aquest breu relat del que va passar contribueixi a recordar qui era i el que va passar, perquè AGUSTÍN RUEDA SIERRA sigui sempre a la nostra memòria. La d’ell i la de tots aquells que van donar la seva vida per lluitar per la llibertat. Fins sempre AGUSTÍN.

Alfredo Casal Ortega, 2009

1. Aconsegueix un extintor dels que tenen una rosca a la part superior. Qualsevol altre tipus d’extintor no serveix i intentar obrir-lo seria perillós. Briconsejo: A Catalunya els extintors de “rosca” es poden trobar fàcilment als vagons dels trens de rodalies, aquests que que es queden tant buïts a certes hores i a certs trams del trajecte…)

2. Desenrosca amb l’ajuda d’un martell el “cap” de l’extintor, fent força en sentit contrari a les agulles del rellotge, separant-lo del recipient vermell.

3. Buida el contingut del recipient i neteja’l amb aigua.

4. Omple el recipient amb pintura diluïda amb aigua (per exemple en una dissolució 1:1)

5. Torna a acoplar el “cap” de l’extintor al recipient, enroscant-lo amb l’ajuda del martell.

6. Passa-li un drap amb un producte de neteja, per eliminar possibles rastres indestijables. En qualsevol cas, treballa amb guants durant tot el procés, desde que el pillés fins que te’n desfàs.

7. A l’hora d’utilitzar-lo, treu-li l’anella de seguretat i col·loca’t a una distància prudencial de l’objectiu.

Segons reivindica un comunicat publicat a Indymedia, la nit del passat 28 de febrer es van atacar de forma coordinada una desena de caixers automàtics i els seus aparadors a la ciutat de Barcelona. L’acció esta especialment dirigida a solidaritzar-se amb la lluita de les persones preses.