Tal dia com avui, ara fa 39 anys, Salvador Puig Antich era assassinat a la presó Model de Barcelona, en compliment de dues penes de mort dictades per la justícia franquista. Temps després, el seu assassí material i els dos altres darrers botxins del règim ho explicaven en un reportatge: “si hay que matar, hay que matar”, “en cumplimiento”, “si no lo haces tu, lo va a hacer otro”.

Mostraven aixi l’enèsim exemple del que Hanna Arendt va descriure com la banalitat del mal (aquesta filosofia mortífera i còmplice del “jo només faig la meva feina”), la brutalitat en la estupidesa, la indiferència sinistra, l’esgarrifosa inconsciència sobre el crim descomunal que s’havia comès, contra una persona i contra les aspiracions de llibertat de moltes altres.

L’Estat que de forma legal, amprada i covarda va treure-li la vida al Salvador no nomes estava venjant la mort d’un policia, d’un “intocable” del sistema. Amb el cop mortal, enviava un missatge clar a tots els que no estaven disposats a sotmetre’s a la farsa de la Transició: tot quedaria “atado y bien atado”, i el que no quedés lligat, seria tallat. Sense contemplacions.

I es que Puig Antich no va ser una “víctima” de la dictadura, ni un “lluitador per la democràcia”. Era un revolucionari, culpable de pensar i actuar en coherència amb aquesta condició. De pensament comunista antileninista i de pràctica guerrillera, en Salvador va prendre part -entre d’altres accions- en varis atracaments destinats a finançar l’autonomia dels obrers en lluita i l’edició de llibres subversius, a més de participar en l’intent d’execució del conegut torturador franquista Juan Antonio Creix, acció que malauradament mai es va consumar. Com molts lluitadors i lluitadores de l’època, era conscient de que es trobava en un període històric de canvi, on el pas a un escenari revolucionari semblava una possibilitat real, concreta. O això, o tornava a guanyar la reacció. O el naixement de la societat sense classes, sense explotadors ni explotats, sense la condemna diària del treball assalariat i de la pobresa, o la recuperació del vell món, l’enfortiment de les cadenes, la tornada a un període d’estabilitat i afiançament del sistema capitalista i de nou l’esvaïment del somni. Va ser això últim, i en el camí s’hi va deixar la vida.

Altres en canvi, se’n van endur la millor part. Tant bon punt es va donar el tret de sortida a la cursa electoral, van abandonar la pancarta de les grans reivindicacions revolucionàries i col·lectives per afrontar la seva pròpia carrera partidista, tenint com a meta aconseguir el tros més gran possible del nou pastís de poder democràtic. En el moment de la mort de Puig Antich aquest pastís ja estava en els seus càlculs, i la apatia i la falta de mobilització van caracteritzar la seva actitud vers les penes de mort i els crims franquistes, contra els que s’omplien -i s’omplen- la boca. Així, Oriol Arau, l’advocat d’en Salvador, afirma que “un dels drames més importants que vaig trobar és que la impotència que em creaven els militars era fenomenal, però era lògica. La impotència que em creaven els partits d’esquerra no sols no era lògica, sinó que era demencial.”

Aquests que quan avui es toca el cas de Puig Antich parlen de la brutalitat del règim franquista per no parlar de la seva pròpia complicitat, aquests que parlen d’en Salvador com una víctima de la dictadura per no haver de parlar d’ell com un lluitador revolucionari, no només difamen la seva memòria, falsifiquen una història que es de totes nosaltres. I el fet de que avui, més de 30 anys després, sigui clar que la “democràcia” per la qual sempre se’ns ha dit que hem d’estar agraïts hagi fracassat estrepitosament, demostra que els “violents” i els “radicals” tenien raó: no es possible superar la misèria i l’explotació dins el sistema capitalista, no hi una sortida que no sigui la revolució ni un camí que no sigui la lluita. Perquè en el fons res ha canviat, tot ha de continuar.

“Una sola paraula: Dignitat

Quina acusació pot ser més bella que la d’atracament a un banc?
Però tot i així els companys no han estat colpejats per “trencar la llei”, sinó pel seu atac conscient al monopoli estatal de la violència.

Així, ells es van aixecar contra el sistema i la seva violència, com faria qualsevol altra persona rebel.

Ni una paraula als porcs, als jutges i periodistes, tant sols insults.

Que els opressors s’adonin d’això:

Ni les tortures, ni l’exhibició en la picota podran disciplinar a tots aquells que resisteixen les seves ordres o acabar amb el desig d’una vida en llibertat.

Maderos, jutges, polítics, no teniu raons per dormir en pau.

Solidaritat amb els quatre acusats per l’atracament al banc de Kozani.

Anarquistes per l’emancipació social i individual.”

Traducció d’un cartell de recolzament als joves anarquistes grecs acusats d’atracaments a bancs a la zona de Kozani. Informació actualitzada aqui

Breu història del partit verd alemany. Traducció d’algunes parts del llibre “The subversion of politics” de Georgy Katsiaficas.

La decisió de traduir aquest text la vam prendre en el context de les eleccions autonòmiques del 25 de novembre del 2013. En aquell moment l’entrada de les Candidatures d’Unitat Popular al parlament autonòmic va suscitar un important debat al carrer que, tot i haver minvat molt, considerem necessari continuar desenvolupant . A nosaltres no ens incumbeix parlar de les CUP en sí mateixes -enteses com el projecte polític de l’Esquerra Independentista- però sí reflexionar i debatre sobre la tendència (en l’ampli àmbit de les lluites socials) a utilitzar la via parlamentària.

En aquest sentit, si som contraris a seguir aquest camí no és perquè la nostra religió bakuninista ens ho prohibeixi, sinó perquè la Història és la que és i les experiències que s’han donat fins ara omplen de raons i fets la nostra aversió a les institucions. Aquelles formacions que des de l’anomenada esquerra revolucionària han fet seva la màxima de participar “amb un peu al carrer i un altre a les institucions” han acabat, poc a poc, aixecant el peu que deixa de ser “pragmàtic” o “realista” i caminant exclusivament en el terreny de la política institucional, al ritme dels interessos que aquesta representa.

Les institucions de l’Estat no són simplement un front més, no són “una eina entre moltes altres”, no són un aparell que puguem subordinar a la nostra voluntat. Són un sistema, una estructura complexa de relacions, dependències mútues, i poder. Un no pot entrar en aquest sistema i modificar les seves dinàmiques, sense que alhora el sistema el canvii i en modifiqui les sevespròpies. Difícilment els moviments poden entrar a les institucions sense que alhora, en sentit invers, les institucions entrin als moviments.

La història dels Verds alemanys és una de les experiències històriques que mostren aquest procés. Fundat l’any 1980 auto-denominant-se com “el partit antipartit”, Els Verds (Die Grünen) neixen com l’eina institucional dels nous moviments socials alemanys, amb un discurs enfocat en la transformació radical de la societat alemanya i dotant-se de mecanismes de control que el prevenien d’integrar-se al sistema com un partit més. Unes dècades després els Verds ja són un partit més de l’establishment, plenament jeràrquic, purgat de discurs revolucionari, orientat a gestionar les desigualtats socials amb petites reformes, i que no només ha deslegitimat les bases polítiques dels moviments que el van ajudar a pujar el poder, sinó que també els ha perseguit i els ha colpejat policialment quan la raó d’Estat ho ha exigit.

El text de Katsiaficas és interessant perquè deixa veure com aquesta evolució no es va donar per la maquiavèl·lica traició d’unes poques persones amb poder a les mans, sinó per efecte d’un procés més sutil i complex, un procés en el que la participació del partit a les institucions va anar alimentant les contradiccions internes dels Verds fins que aquestes es van resoldre amb l’assimilació total de la formació…

Per altra banda, si publiquem aquest text no és perquè algú el pugui agafar i simplement llençar-lo contra tot aquella persona que defensi la via institucional. No és perquè algú pugui dir: “Ho veieu, capullos/es, això ja ha passat, esteu repetint la història i fracassareu”, i quedar-se tant ample. El repte no és criticar amb la teoria la via parlamentària, el repte es construir amb la pràctica el projecte revolucionari. El repte és traçar un camí de lluita al marge i en contra de l’Estat, un camí viable i real, que ens serveixi per avançar en la destrucció d’aquesta maquinària social putrefacte i en la construcció d’una societat de persones lliures. Al marcar-nos aquesta fita se’ns dirà que som utòpics, que demanem l’impossible, que som idealistes i hem de ser “pragmàtics”… Bé, a aixó nosaltres podem respondre que, com aquells, nosaltres també ho volem tot. Però quan diem tot, volem dir exactament això, TOT. I res menys.

Llegir text a http://ingovernables.noblogs.org/files/2013/01/grunen.pdf

Ingovernables és un bloc personal de reflexió i difusió política, que emergeix d’algun punt de l’entorn llibertari català. No és l’òrgan d’expressió de cap col·lectiu, organització, o grup d’afinitat. Tampoc pretén ser un “punt de trobada”, o una eina pel moviment. No podríem arribar a tant, si fos això el que volguéssim. És un espai públic, però personal. Per tant,  el que considerem interessant o no per a publicar es basa en criteris estrictament subjectius, i probablement incoherents, irracionals, o senzillament delirants. Ho assumim. Però això no significa que el bloc no estigui obert a col·laboracions, així que si tens alguna cosa per difondre, és possible que aquest sigui un lloc per fer-ho.

En tot cas, la idea d’obrir un bloc neix de la voluntat de realitzar petites aportacions que enriqueixin les discusions, debats i reflexions al si dels espais de desafecció i de lluita contra aquest ordre social miserable, des de -insistim- una veu molt personal i sense aspiració de referencialitat o representativitat de cap mena. No és un substitut, sinó una prolongació de les conversacions  que es donen en el dia a dia, més o menys formalment, al carrer, als ateneus, als centres socials, a les places, allà on la lleugeresa de les paraules comença a agafar el pes de les accions i on les idees i els somnis poden esdevenir pràctica i realitat…